Va ser un dels tres diputats escollits a les llistes de Ciutadans en les eleccions del 2006. Menys de tres anys després, i amb el partit en plena descomposició, José Domingo es va donar de baixa de la formació que va ajudar a crear i ara impulsa un grup de pressió que aspira a convertir-se en un punt de trobada de tot l’espai “no nacionalista” de Catalunya. Mentrestant, continua al grup Mixt al Parlament i no dóna cap pista sobre el seu futur polític.
Quins són els objectius d’Impulso Ciudadano
Impulso Ciudadano és una associació que neix amb la intenció de ser un grup de pressió que generi acció cívica. Què ens ha portat a formar aquesta associació? Fonamentalment, que ens hem adonat que les solucions que fins ara s’han presentat al camp del constitucionalisme no nacionalista a Catalunya han tingut un resultat escàs. Per això vam decidir sumar-hi gent de tots els colors, des de l’esquerra fins a la dreta, per llançar idees junts que estan basades en quatre punts. En primer lloc, en la defensa del pluralisme polític, ideològic, i lingüístic a tot Espanya. El segon apartat és la defensa dels valors constitucionals de la manera com els entenem nosaltres, i no sé si coincidirà amb el que marqui el Tribunal Constitucional en la seva sentència pendent. El tercer apartat és la racionalització i major eficàcia de les administracions públiques. I el quart apartat està relacionat amb el foment de la cohesió de totes les nostres comunitats; és a dir, entenem que l’entorn històric i social espanyol està ben acceptat, però l’estructura administrativa no és l’adequada i ha de ser racionalitzada, i al mateix temps ha d’evitar-se qualsevol limitació dels drets individuals i dels drets de participació dels ciutadans en la vida política.
Aquesta és la raó de ser, un grup de pressió clàssic que s’entrevistarà amb els diferents partits polítics, sindicats i diferents institucions per generar una millor convivència entre els ciutadans espanyols, i també el dels catalans, ja que el nostre àmbit és principalment Catalunya. Des d’Impulso ciudadano estem llançant campanyes actives. Estem impulsant en aquest moment una contra les multes lingüístiques als comerços, a favor de la llibertat d’expressió. Ens sembla lamentable que sigui l’únic lloc del món on se sanciona per no retolar en una de les dues llengües oficials.
L’àmbit d’acció és Catalunya, o no exclusivament?
Estem inscrits al registre d’associacions de Catalunya. L’àmbit és tota Espanya, però l’acció principal es realitzarà a Catalunya.
Això és potser tornar al seu passat com a diputat de Ciutadans. No creu que un error de Ciutadans va ser voler esdevenir un partit d’àmbit estatal i no limitar-se només a Catalunya?
Quan neix Ciutadans Partit de la Ciutadania no ha nascut cap altra agrupació política, que ocupi la tercera via. És bo que s’ocupi una tercera via a nivell de tot Espanya, que s’ubiqui entre el PP i el Partit Socialista. De fet, l’aparició d’UPyD ha demostrat que existia aquest espai. Quan presentem Ciutadans, jo ho feia amb una frase molt grata: “érem l’únic partit d’àmbit espanyol nascut a Catalunya”. I com a tal, teníem vocació espanyola, amb sensibilitat catalana. És més, la seu del partit a nivell de tot Espanya era a Barcelona. A mi no em semblava malament en aquell moment. Després de l’aparició d’UPyD, es dóna el fracàs de Ciutadans, i això va ser perquè no hi havia espai per a dos partits polítics amb un discurs semblant, el que va fer inviable el projecte de Ciutadans a nivell de tot Espanya. També a Catalunya el futur passa per una concentració de forces, perquè el cos electoral no és tan gran com per permetre la supervivència de més d’una formació.
I Domingo on és?
Domingo es va comprometre a acabar la legislatura com a independent.
Quan s’acabi la legislatura, serà en alguna llista?
No ho sé, però jo sí que tinc una vocació política i seguiré treballant al servei dels altres. El que sí tinc clar és que fins que s’acabi la legislatura no seré a cap partit, després ja veurem. De fet, Impulso Ciudadano, una de les característiques que té és que no presumim de la independència dels partits, sinó que volem que els partits estiguin dins d’Impulso, de manera que és perfectament compatible amb la militància a qualsevol partit. A Esquerra Republicana o a Reagrupament és molt complicat, ja que la ideologia de la nostra associació no és gens independentista, sinó tot el contrari. Però en l’associació hi ha socialistes i del Partit Popular o d’UPyD, i gent que està militant a Ciutadans.
Quin és el model lingüístic que defensa?
En el model que defenso per a Catalunya, distingeixo entre el primer ensenyament i la secundària. Fins als 8 o 10 anys, que és quan el nen s’està formant, defenso la llibertat d’opció lingüística. Crec que el més interessant és l’ensenyament de la llengua materna, és molt positiu, però hi ha nens que tenen capacitat per a ser ensenyats en d’altres llengües i ha de ser llavors l’opció lingüística dels pares. Ells han de decidir si volen educar els seus fills en castellà, en català, en les dues llengües o en una altra d’estrangera.
I després?
Passat aquest primer cicle jo sí que sóc partidari del bilingüisme o de l’equilingüisme, de manera que el model ideal seria un terç en català, un altre en castellà i un altre en llengua estrangera. De fet, els grans empresaris o la gent que té possibilitats porta els seus fills a escoles trilingües, o almenys, bilingües. Això es dóna als centres privats. En canvi aquest model, en el context públic és impossible, amb la qual cosa creiem que hi ha d’haver un règim que respecti l’existència del bilingüisme en la societat, ja que és absurd ignorar que hi ha un 50% de la població que té com a llengua principal o primera llengua el castellà i un 40% que té com a llengua el català.
No creu que esperar fins als 8 o 10 anys per ensenyar als nens altres idiomes complicarà que siguin realment bilingües?
No ho crec. Un exemple perfecte n’és el Col•legi Aula, on hi ha pares que han optat pel català, altres pel castellà, i després es produeix una piràmide inversa, de manera que s’hi van introduint assignatures en l’altra llengua, fins a aconseguir una equitat. Dependrà dels pares i dels mitjans públics amb què s’hi compti. El que no pot fer l’administració és substituir la voluntat dels pares, aquesta és la tragèdia que passa aquí, ja que es limiten drets. No se’ls pot dir als pares: “miri vostè no pot triar, vostè té una única cullera, que és l’educació en català, i punt.
Amb aquest model, la manca de rendiment escolar es dóna en els castellanoparlants. Això es relaciona també amb el fet que hi ha un nivell socioeconòmic inferior en aquestes zones. I en el cas dels nens immigrants a Catalunya, el fracàs escolar és molt alt i superior al de la resta d’Espanya. Fins al 1992, hi va haver el model d’escola bilingüe, i aquest per mi és la millor opció. Però aquesta opció personal aquí és impossible, només hi ha una alternativa monolingüe, només cal llegir la Llei d’Educació de Catalunya, en la qual s’estableix que la llengua vehicular és el català. L’opció per una llengua o una altra no és un tema educatiu, sinó que és un tema ideologitzat. El que dic jo és que no s’està treballant a favor dels nens sinó a favor de la llengua, i aquest és un greu error. S’ha de treballar a favor del menor i no a favor d’un ens abstracte que és la llengua. Si l’objectiu és que els nens parlin dues o tres llengües, per això no cal monolingüitzar l’escola.
Com veu el panorama polític en general? Quina és la seva valoració sobre la conjuntura a Espanya i a Catalunya?
Veig un panorama polític d’absolut desconcert social. Veig la societat confusa, crec que no hi ha una bona oferta política en aquests moments. A nivell nacional, el partit socialista no ho està fent bé al Govern. De fet, aquí hi ha els resultats en matèria econòmica. L’oposició tampoc no està actuant d’una manera adequada. Ara mateix, que és el moment dels grans acords, que la generositat hauria de ser el que primés en tots els partits polítics, en el govern i l’oposició, s’està veient que estem embrancats en polítiques d’enfrontaments, aprofitant la debilitat de l’altre, i això és una mala solució en moments de crisi.
I a Catalunya?
A nivell català el desconcert és més gran. Hi ha un batibull possible de sigles en les pròximes eleccions i una gran inestabilitat partidista. Jo crec que falta racionalitat al si dels partits i en les ofertes polítiques. No podem fer un dels debats principals del calendari polític les consultes per la independència. I, no obstant això, en gran part dels partits polítics que són en aquests moments a la cambra, en la seva agenda política encoberta s’hi troba el foment de consultes independentistes. Això denota quina és la prioritat d’alguns partits polítics, i quina és la raó que els impedeix arribar als problemes socials. Crec que ara no ho estem fent bé.
I l’espai de Ciutadans qui l’ocuparà?
Ciutadans va ser un partit que va aparèixer en un moment idoni, va néixer en un moment de desil·lusió col·lectiva, arran de l’angoixant i pesat debat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També en un moment on el projecte de Maragall va resultar desil•lusionant per als votants de l’esquerra, de manera que captura un nou espai que va aparèixer i que hi és. Una part de l’electorat necessita un partit no nacionalista.
Vostè creu que PSC i PPC són partits nacionalistes?
No crec que siguin partits nacionalistes, el que passa és que la contaminació amb les forces nacionalistes realment els influeix i determina la seva acció política. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya és un estatut nacionalista, i és avalat pel partit socialista, que és el seu defensor més entusiasta en aquests moments. No crec que el PP o el PSC tinguin com a finalitat la independència de Catalunya. Però alguns d’ells col·laboren a fer-la possible, així que estan establint un espai perquè això sigui factible.
